Abdeslam

Abdeslam

L’Abdeslam vivia a la via del tren, al costat de Can Bassa, entre canyes i cartrons i al costat del seu carro. Dormia com un gos. La seva barraca no tenia ni tan sols palets, ni una lona que fes servir com a teulada, cap estri que acondicionés el lloc on dormia; era un mirall de com s’havia abandonat completament.

L’Ignacio i el David el van conèixer un dimecres de maig del 2016, en una de les visites. Passava un tren i ell es feia un cigarro. Tot era molt confús i el temps molt relatiu. Deia que feia 4 anys que dormia al carrer i 18 que estava a Espanya, però no tenia les dates clares i tenia problemes amb l’idioma. Potser feia temps havia cobrat alguna cosa, però quedava lluny, molt lluny.

«Tens família, Abdeslam?» «Un germà que té cinc fills i no treballa. Si el veig, el saludo.» Però allò volia dir que no tenia res, que estava sol, tot i que feia molt temps (un temps indefinit) que estava aquí. «Abdeslam, pots venir al Xiprer a menjar, a rentar-te, et podem donar roba. Volem saber com estàs, quins problemes tens, com et podem ajudar.» Passava un tren de fons i ell es feia un cigarro.

Al cap d’una setmana del primer contacte, Abdeslam va venir al Xiprer. L’Ignacio m’explicava com calia el contacte humà, intimar amb les persones, tocar-los l’espatlla, el braç, conversar-hi per saber els problemes que tenen. I és per això que és tan important compartir taula, esmorzar plegats, passar temps acompanyats de persones que s’interessen per la vida dels altres.
Al cap d’uns dies de venir al Xiprer, l’Abdeslam va seure al despatx. Tenia NIE, caducat, però al menys en tenia. En algun moment havia fet alguns tràmits per a la documentació però havia perdut el passaport. Calia trucar a la UGT i començar a agilitar els tràmits per a renovar els papers, calia parlar amb el Mohamed que hi treballa, calia... un moment, a poc a poc. La UGT? I on és això? El Mohamed? I qui és ell. A poc a poc.

Al cap de dos mesos de parlar amb el Mohamed, l’Abdeslam va aconseguir el passaport i, per tant, va poder anar a la policia a recollir el NIE. Ara ja es podia tramitar un ajut a l’INEM. «Has cobrat mai la RAI?», «No ho sé, fa molt temps, no ho recordo». A poc a poc.

Al cap d’uns dies el van fer fora d’on vivia. Una de les màquines que neteja les vores de les vies del tren s’havia emportat tot el que tenia, casa seva, el seu món. Però ell va tornar a dormir a la mateixa zona d’on l’havien fet fora, una mica més endins però a les mateixes canyes.

El 26 de juliol l’Abdeslam i l’Ignacio van anar a l’INEM i van descobrir que l’Abdeslam tenia diners. No. Sí. No. L’Abdeslam tenia aprovada la RAI, un ajut econòmic de 426 euros per 11
mesos, des del 3 de febrer. «Abdeslam, estàs cobrant.» «No.» «Estàs cobrant.» «No.» «Senyora, està cobrant?» «Sí.» «Diu que estàs cobrant.» L’Abdeslam, entre incrèdul i indiferent, entre sorprès i aliè a tot plegat, va deixar anar un ah. «El gener vas haver d’anar a l’INEM.» «Sí, a tramitar coses.» «Entre el que vas tramitar, hi havia la RAI, i te la van aprovar però tu no ho sabies.»

 
L’Ignacio m’explicava com feia pràcticament un any, després d’anar a l’INEM i fer tots els tràmits, l’Abdeslam ho va perdre tot. Va perdre el passaport, la llibreta del banc i es va perdre a ell mateix. Després de lluitar tant, després de tot l’esforç, havia de tornar a començar i no va poder. I sortint de l’INEM reia. Però era un riure buit. «I quan ho vaig perdre tot, llavors, no vaig fer res, em vaig abandonar.» Després de tot el que havia hagut de viure per arribar fins on era el gener d’aquell mateix any, ho va perdre tot i va tirar la tovallola. I es va posar a viure com un gos. Cartró, tabac i algun entrepà. Estava sol, no tenia a ningú ni res pel què lluitar, no tenia cap il·lusió per la vida.

Però estava cobrant des del 3 de febrer un ajut que ara, al juliol li estaven a punt de tallar. A poc a poc. Havia rebut una carta conforme s’havia de presentar a l’INEM i no s’havia presentat. Tota la documentació de l’INEM arribava a una adreça de Montornès del Vallès, que és on estava empadronat: per això no va rebre la carta conforme li aprovaven l’ajut ni tampoc la que li deia que li tallaven. Van anar al banc per treure’n l’abstracte: el seu compte no tenia cap moviment seu des del juliol del 2015. Tenia 2.076 euros al banc. L’Abdeslam va deixar anar un «ah» entre incrèdul i indiferent, entre sorprès i aliè a tot plegat.

Calia presentar un recurs i el termini per fer-ho estava a punt de passar. A poc a poc. Però va arribar a temps i el mes següent va continuar cobrant. Final feliç? El més important és que va començar a preocupar-se d’ell mateix, a tenir persones al seu costat, la gent del Xiprer, per aconseguir fer un procés de vida. Final feliç?

Però va venir l’Agost i el Xiprer va tancar per vacances. Quan l’Ignacio va tornar a parlar amb ell el 5 de setembre, l’Abdeslam tornava a dormir al carrer. Què havia passat? Per què algú voldria tornar a les canyes del costat de la via del tren, als cartrons, al carro? «Abdeslam, tu ets una persona, no pots viure com un gos. Ets una persona i has de viure amb dignitat, i ara pots viure amb dignitat. Tu vius ara com viuen els gossos. Ets bona persona, t’has sabut moure per arreglar-te els papers i ho has fet tu, només tu.» «No, sí, sí, és veritat.» Va arronsar el cap. «Sí, sí.» 

L’Ignacio m’explicava com li va donar la mà molt fort quan es va acomiadar. Potser ho havia entès. Potser. Quan es va acomiadar li va donar la mà molt fort. Molt fort.

Relat escrit per Alba Nogueras (Necessites javascript per veure aquest correu-e)